Dimecres, 20 De Setembre De 2017
Diputat Garriga, 3 Noves de Segre, Les Valls d'Aguilar - 25795
Telèfon: 973-387086
Fax: 973-387085

Turisme

1 · 2 ...   »

Els monuments megalítics

#404#

Escampats pel municipi trobem diversos monuments megalítcs, que  que ens recorden els costums funeraris dels nostres abanpassats.

Els dolmens eren  popularment coneguts com a cabanes dels moros, per que la gent d'abans no podia entendre com s'havien col.locat aquelles enormes pedres, així que es pensaven que els moros que se suposava molt i molt dolents i poderosos, que tant ho eren que resultaven ser gegants, i aquests si que podien col.locar fàcilment una al damunt de les altres aquelles pedres tan grans.

A la Guàrdia d'Ares, més a munt dels famosos tarters dels manairons hi trobem la Cabana de Plan Fornesa, un dolmen caonstuït amb lloses molt gruixudes i la coberta remoguda a un costat. Una mica més enllà, i bastant emboscada, hi ha la Cabana Tova, estructura megalítica que conserva restes importants de l'antic túmul.

El domen de Biscarbó és una magnifica cambra pirinenca de grans dimensions, que es manté en un bon estat de conservació. Es troba al cim del serrat que hi ha a ponent del poble de Biscarbó. Des d'aquest indret es pot contemplar una extraordinària panoràmica del Cantó.

La Cabana d'en Lluís o dolmen de les Cobertrades, és de minensions modestes i formada per tres lloses dretes i la coberta, es troba molt a prop de la Creueta, la muntanya de davant del nucli de Noves de Segre, i al que hi podem accedir des d'aquesta o bé per un enfilat corriol que des del Molí del Mestre.

Direcció cap a Argestues, trencant cap a Gramós i un cop passat el riu, trobem la Fossa de Plan Cabanell. Es tracta d'una cista megalítica amb una cambra central de forma rectangular, formada per tres grans lloses, i un túmul circular de rocs.

A la carena d'un serrat, tres quilòmetres més amunt d'Ausàs, hi ha la Fossa del Moro de la Guàrdia, que és una estructura del tipus de cambra pirinenca, de dimensions modestes i formada per tres lloses, la coberta de la qual ha lliscat pel seu damunt.

De camí cap a Castellàs trobem un menhir just al costat de la carretera al costat del qual podem fer una petitat paradeta i gaudir de l'impressionant paisatge.

La ruta del artesans

A Cal Bernadí de Noves de Segre elaboren embotits i pernils amb carn de porcs criats a la comarca. Entre les seves especialitats cal fer especial esment del deliciós bull de donja. Es fan visites comentades d'una hora per a grups de fins a 60 persones, els matins, de dimarts a dijous. Per concertar visita, heu de trucar al telèfon (973) 38 71 47.

Els Roures

El roure del Capdevila és un dels arbres més espectaculars de tot l'Alt Urgell. Fa 1,68 m de diàmetre i uns 13 m d'alçada i supera els 500 anys d'edat. Per arribar-hi haurem de seguir un camí que surt a mà esquerra, abans de Noves de Segre (a l'alçada de Cal Sabrià). Quan es porten uns 900 m, hi ha un altre camí que puja a mà dreta. El roure és a uns 300 m, al final d'aquest camí, a la vora d'un erm.

Així mateix, a prop del núcli d'Argestues hi trobem un bosc amb aproximadament  un centenar de roures (quercus humidis) de més de 500 anys.

 

El viatge al país dels Manairons

VIATGE AL PAÍS DELS MANAIRONS

ITINERARI DE LA MITOLOGIA PIRINENCA PER LES VALLS D’AGUILAR

 

PRESENTACIÓ

Us convidem a conèixer indrets de llegenda, refugis de mitologia pirinenca. Hem triat les valls d’Aguilar a partir d’un dels itineraris del llibre Viatge al Pirineu fantàstic, de Pep Coll. Els mites i les llegendes que s’hi apleguen, juntament amb les de l’obra Marrades. Màgia i realitat a la muntanya, de Joan Obiols, conformen el recorregut que es proposa en aquest recorregut.

La mitologia pirinenca hi és profusament representada, a les valls d’Aguilar, de manera que l’itinerari permetrà al visitant fer-se una idea prou aproximada del món llegendari pirinenc i, alhora, li donaran l’oportunitat de descobrir una vall molt poc coneguda i posseïdora d’un patrimoni natural de gran vàlua i bellesa.

Uns dels sers mitològics més interessants del Pirineu els trobem, entre d’altres indrets de la serralada, a les valls d’Aguilar. Es tracta dels manairons (o minairons o menairons, segons el lloc) de la Guàrdia d’Ares. Els tarters de rocs que hi ha prop del poble representen, encara avui, el testimoni i la prova de la seva increïble força. És per aquest motiu que hem triat els manairons de la Guàrdia com a "guies" d’aquest itinerari, atès que, a més a més, seran els primers mites que "visitarem" en el recorregut fantàstic que proposem. També per això, hem titulat l’itinerari "Viatge al país dels manairons", una denominació que duu implícita una invitació a endinsar-nos en un conte, amb tot el que d’aventura i misteri comporta.

 

PUNTS DE LA RUTA IL·LUSTRATS AMB MURALS DE CERÀMICA:

1. Noves de Segre. La mitologia pirinenca

La cultura popular ha fet arribar fins als nostres dies moltes de les llegendes que, al llarg dels temps, s’havien anat transmetent de generació en generació, de padrins a néts en els vespres d’hivern vora el foc de la cuina o de la sala de les velles cases dels pobles del Pirineu. Es tracta d’explicacions humanes a fenòmens que no tenien interpretació raonable. És en aquest context i sota aquestes circumstàncies que apareixen tota una sèrie de sers fantàstics als quals s’atribueix els poders sobrenaturals que permeten atarterar grans munteres de rocs, evitar pedregades, guarir malalties o entendre segons quines fortunes. Així, apareixen manairons, encantades, gegants, bruixes, diables, dones-pantigana...

2. La Guàrdia d’Ares. Els manairons

Conta la veu popular que un dia l’amo de cal Feu de la Guàrdia anava cap a Organyà amb el seu mosso per la collada del Pillat. Quan van arribar a l’Arreposador, l’amo es va adonar que s’havia deixat a casa el canut dels manairons, aquells sers petits i valents que es cullen d’una planta la nit de Sant Joan, sempre que faci lluna vella.

-Ton, has de tornar a casa i dir-li a la meva dona que et doni un canut que tinc a la tauleta de nit, però sobretot no l’obris per res del món.

El mosso va complir l’encàrrec, però no se’n va poder estar, de tafanejar el canut. El va obrir i, a l’instant, una rècula de manairons van sortir del canut afal·lerats, demanat-li feina i més feina.

-Atartereu rocs, tants com pugueu -els va manar el Ton, sorprès i esverat.

Quan li va semblar que els manairons en començaven a fer un gra massa, el Ton els va donar entenent de tornar-se’n al canut, que si no...

Els tarters de rocs, sorprenents i fins inexplicables, que hi ha al bosc de l’Obaga de la Guàrdia en donen testimoni.

3. Taús. L’últim moro del país

Vivia en una torre tot sol, sempre amb l’ai al cor. Vigilat i perseguit, havia de matar i robar si volia continuar vivint. Era l’últim moro del país. S’havia tornat tan agressiu i desconfiat, que s’hi algú del país s’hi atansava li feia la pell sense cap contemplació. Només s’amansia -i encara!- quan veia una dona. I temps a venir aquesta debilitat li havia de costar la vida. La seva actitud violenta va anar augmentant, fins que un dia, els de Taús van posar fil a l’agulla. Entre tots van decidir que un hereu jove del poble es disfressaria de dona i aniria a veure’l a la torre. I així ho va fer. El moro, quan va veure que s’apropava aquella dona tan bella i tan ben vestida, va córrer al seu encontre i la va abraçar amb passió. A l’instant va notar una fredor estranya i tot seguit va caure rodó, amb un ganivet clavat al mig del ventre, ferit de mort.

4. Castellàs del Cantó. El secret de les encantades

Les encantades eren unes dones molt i molt petitones que vivien amagades al fons d’un toll d’aigua. Tan sols una vegada a l’any, la nit de Sant Joan, les encantades gosaven sortir del seu amagatall. Així que es feia fosc, apareixien totes fora de l’aigua i començaven a rentar roba, que estenien en una espluga propera. La gent dels pobles veïns sabia que aquella roba era un tresor. Qui podia pispar una peça de la bugada de les encantades s’assegurava que, en el futur, a casa seva no passarien misèria; encara que, de rics, tampoc no se’n farien. És clar que no era gens fàcil de prendre’ls ni una coixinera ni un mocador, perquè vigilaven la roba amb molt de zel. Tot i així, conten que alguns espavilats ho havien pogut aconseguir.

5. Biscarbó. El tresor del rei d’Anglaterra

A l’Obac hi ha un dolmen. La llosa del Corralet, en diuen la gent del poble. Els més vells de Biscarbó explicaven que per temps antic hi va haver una gran guerra i que allà, a la llosa, hi havia enterrat un rei d’Anglaterra que havia mort en combat.

Ara expliquen que una vegada van arribar a Biscarbó dos matrimonis amb pics i pales. Van localitzar el dolmen i van posar mans a l’obra. Buscaven un tresor que, segons ells, hi havia amagat just a sota del dolmen. No cal dir que, de seguida, els van aturar de furgar a sota de la llosa.

6. Argestues. La formació del Pirineu

El món era pla com una post de planxar. Déu va decidir posar-hi les muntanyes. Va agafar un sac ple de rocs i, allà on li semblava, deixava anar un roc i, a l’instant, es feia una muntanya. Els rocs d’aquell sac pesaven tant i eren tan punxeguts que el sac es va trencar i tots els rocs que hi quedaven van anar a parar tots de cop a terra, entre l’Atlàntic i la Mediterrània. Quan Déu va arribar al cel va contemplar aquelles muntanyes i es va sentir tant captivat per la seva bellesa que es va posar a plorar d’emoció. Conten que aquells rocs són les muntanyes dels Pirineus; i les llàgrimes de Déu, els llacs que hi ha escampats arreu de la serralada.

1 · 2 ...   »

Mapa Web